El meu naiximent.

Comptaré una història molt bonica. És la història de com vaig arribar a este món!Ma mare volia quedar-se embarassada i com es pot comprovar, es va quedar. Va anar al medique i li va dir que efectivament estava embarassada. Es va posar molt contenta i quan li va donar la notícia a la família es van posar molt contents també. Volien que fóra una xiqueta ja que ja estava el meu germà que tènia 10 anys. Ell volia que fóra un xiquet per a jugar amb engrune al futbol, al final vaig ser una xica, algú tènia que quedar-se descontent! La meua mamà d'una banda volia que fóra xiquet perquè el meu germà tinguera algú amb qui jugar, però d'altra banda volia una xiqueta perquè ja tènia un xiquet, però en el fons no li importava, només volia que estiguera sana. Quan ma mare va decidir que volia quedar-se embarassada aixi que va deixar de fumar.Van començar a passar els mesos, però quan arribe el tercer havien problemes. Jo volia eixir, tènia molta pressa per conéixer tot el món i ma mare estava malament, tènia contraccions. El medique li va dir que hauria de quedar-se en l'hospital ingressada i per tant es va quedar. No podia moure's del llit, tènia que estar-se allí tombada sense fer res, així que es pasà tot l'embaràs en l'hospital. No tènia cap tipus de capritx. M'obsta a portar millor, al veure que d'allí no eixiria vaig decidir prendre-m'ho amb més calma i potser per això ara siga tan vaga, qui sap...Quan es van assabentar que era xica tots es van posar molt contents, el meu germà preferia un xiquet però la idea de tindre una germana no li disguste del tot. Ara faltava el meu nom!! Si era un xic m'haguera cridat David, però... ja sabien que era una xica i algú tènia que dir un nom. Ma mare volia u, mon pare volia un altre i el meu germà un altre així que la millor forma de solucionar-ho que se'ls van ocórrer va ser posant els noms en un paper i traient u.El paper que van traure tènia un nom escrit i eixe nom era Sofía, era el nom que havia posat el meu germà!! Es va posar molt content, li cap a molta il·lusió haver-me posat el nom el.Per fi s'acostava la data del meu naixement li van dir a ma mare que ja podia començar a caminar per l'hospital, a alçar-se, a anar d'un costat a un altre però.. què ocorria? Com no em van deixar eixir en el moment que jo volia vaig decidir no eixir tampoc quan ells volien. Hauria d'haver nascut el dia 24 de gener de 1991 però al final vaig nàixer el dia 5 de febrer de 1991 a les 6 de la vesprada.El meu part va ser un poc complicat, primerament li van demanar permís a ma mare perquè dos xics de practiques pogueren assistir al part, ma mare va accedir sense problemes. Per a la comare era el primer part. Quan estava naixent es va fondre la llum i estaven dos electricistes intentant arreglar-la perquè l'auxiliar tampoc anava, mentres parien amb llanternes a la comare. I el pitjor de tot és que el cordó umbilical estava enrotllat al meu coll dos vegades. L'altres és manyes secundari, la cosa mes importa era que si ma mare espentava m'asfixiava amb el cordó umbilical, així que li tocava esperar i aguantar sense espentar perquè m'ho desenrotllaren i espentar un poc mas tornar a aguantar i que em desenrotllaren la segona volta; quan eixe problema estava solucionat ma mare estava massa cansada i no podia espentar més, així que em van haver de traure amb ventosa. Al final vaig eixir bé i sana.Quan ja estàvem en l'habitació la meua mamà i jo, bine molt gent a veure'm perquè a banda de la meua família venien també les infermeres ja que era l'única xica de les dos plantes de maternitat que hi havia. També tènia una cosa molt cridanera, eren els meus ulls. Eren de color violeta, eren molt bonics i rars, el medique estava preocupat per si podia deure's a algun problema així que l'oculista es va pasar a veure'm. No tènia res, simplement uns ulls bonics.Als dies ens en vam anar a casa, la meua mamà em donava el pit per a alimentar-me asta els 5 mesos que va pasar a donar-me llet preparada i pit i a poc a poc vaig deixar de mamar pel fet que li mossegava perquè xuplava amb moltes ganes, m'agradava menjar.Als 8 mesos obsta a caminar però tènia que anar subjectant-me en les coses o anar acompanyada d'algú perquè si no queia, quan arribe als 9 mesos ja caminava sola.A poc a poc vaig créixer fins a ser el que sóc ara i crec que inclús em queda prou per créixer.

Yo.

Mi mamá y yo.